TIPUS DE VARIETATS LINGÜÍSTIQUES:
A) VARIETAT HISTÒRIQUES o DIACRÒNIQUES
B) VARIETATS GEOGRÀFIQUES O DIATÒPIQUES
C) VARIETATS SOCIALS O DIASTRÀTIQUES
D) VARIETATS FUNCIONALS O DIAFÀSIQUES
A) Les varietats històriques o DIACRÒNIQUES afecten bàsicament la història de la llengua. Totes les llengües han anat evolucionant a través del temps, i cada època es defineix per l’ús d’uns elements característics, encara que l’evolució de la llengua és molt lenta. Fins i tot, hi ha trets que singularitzen la llengua emprada per les generacions més joves en oposició a d’altres que caracteritzen la parla de les generacions de més edad. També en aquest cas, encara que el tema no ha estat gaire estudiat, podríem parlar de varietats diacròniques: la varietat juvenil i la varietat senil de la llengua actual.
B) Les varietats geogràfiques o DIATÒPIQUES són una altra de les diversitats existents en tota llengua. Aquestes divergències vénen donades per la relació que s’estableix entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comàrteixen unes característiques lingüíastiques comunes que les diferencies d’altres grups que habiten altres territoris de la mateixa llengua.
C) Les varietats socials o DIASTRÀTIQUES són aquelles que caracteritzen els diversos estrats o grups sòcio-culturals que componen tota societat lingüística. És evident que no parlen igual els botiguers que els economistas, encara que tots dos grups tracten el tema del comerç. Les varietats diastràtiques són també anomenades DIALECTES SOCIALS perquè els trets distintius que els caracteritzen són compartits pels membres de grups professionals, tècnics, socials, etc. En aquest sentit es pot parlar de dialectes o argots propis dels estudiants, dels metges, etc.
D) Els dialectes funcionals, també anomenats varietats DIAFÀSIQUES, estan determinades per les funcions concretes del discurs lingüístic en cada tipus de situació d’ús. Aquestes es vinculen a les funcions lingüístiques concretes. Així, mentre que els diversos funcionaris d’una institución poden emprar, a l’hora d’intercomunicar-se, unes variants lingüístiques diastràtiques pròpies de la seua peculiar parla, sols el vocabulari estructe de la funció administrativa pertany a la varietat diafásica.
És evident que no emprem la mateixa manera de parlar –el mateix registre lingüístic- quan parlem col.loquialment amb amics i parents amb els quals ens uniesen lligams afectius forts, que quan ho fem amb desconeguts o quan ens trobem en una situació comunicació més formal (discursos acadèmics, diàlegs erudits, exàmens, etc.)
B) VARIETATS GEOGRÀFIQUES O DIATÒPIQUES
C) VARIETATS SOCIALS O DIASTRÀTIQUES
D) VARIETATS FUNCIONALS O DIAFÀSIQUES
A) Les varietats històriques o DIACRÒNIQUES afecten bàsicament la història de la llengua. Totes les llengües han anat evolucionant a través del temps, i cada època es defineix per l’ús d’uns elements característics, encara que l’evolució de la llengua és molt lenta. Fins i tot, hi ha trets que singularitzen la llengua emprada per les generacions més joves en oposició a d’altres que caracteritzen la parla de les generacions de més edad. També en aquest cas, encara que el tema no ha estat gaire estudiat, podríem parlar de varietats diacròniques: la varietat juvenil i la varietat senil de la llengua actual.
B) Les varietats geogràfiques o DIATÒPIQUES són una altra de les diversitats existents en tota llengua. Aquestes divergències vénen donades per la relació que s’estableix entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comàrteixen unes característiques lingüíastiques comunes que les diferencies d’altres grups que habiten altres territoris de la mateixa llengua.
C) Les varietats socials o DIASTRÀTIQUES són aquelles que caracteritzen els diversos estrats o grups sòcio-culturals que componen tota societat lingüística. És evident que no parlen igual els botiguers que els economistas, encara que tots dos grups tracten el tema del comerç. Les varietats diastràtiques són també anomenades DIALECTES SOCIALS perquè els trets distintius que els caracteritzen són compartits pels membres de grups professionals, tècnics, socials, etc. En aquest sentit es pot parlar de dialectes o argots propis dels estudiants, dels metges, etc.
D) Els dialectes funcionals, també anomenats varietats DIAFÀSIQUES, estan determinades per les funcions concretes del discurs lingüístic en cada tipus de situació d’ús. Aquestes es vinculen a les funcions lingüístiques concretes. Així, mentre que els diversos funcionaris d’una institución poden emprar, a l’hora d’intercomunicar-se, unes variants lingüístiques diastràtiques pròpies de la seua peculiar parla, sols el vocabulari estructe de la funció administrativa pertany a la varietat diafásica.
És evident que no emprem la mateixa manera de parlar –el mateix registre lingüístic- quan parlem col.loquialment amb amics i parents amb els quals ens uniesen lligams afectius forts, que quan ho fem amb desconeguts o quan ens trobem en una situació comunicació més formal (discursos acadèmics, diàlegs erudits, exàmens, etc.)
La llengua estàndard
Fora de la classificació anterior trobem un altre tipus de varietat, l’anomenada estàndard. Aquesta varietat facilita la comunicació entre els parlants d’una mateixa llengua. Aquesta
fita s’aconsegueix seleccionant diverses característiques comunes de
totes les varietats lingüístiques que té una llengua i n’exclou els
localismes, perquè pretén arribar a un grau de formalitat elevat. És la
llengua que empren els mitjans de comunicació tant orals com escrits i
també l’administració, l’ensenyament. És una varietat de llengua que tothom entén.
ACTIVITATS:
1. Explique la diferència que hi ha entre la varietat històrica i la diafàsica i escriu un exemple de cada.
- Està vinculada al temps, a l’època històrica en què es troba el parlant que l’usa, la seva edat, la generació a la qual pertany. Així doncs, és evident, per exemple, que no parlaran igual un padrí o un nen. Aquí entra en joc la varietat històrica o diacrònica, la que va a través del temps.
- Subordinada a la situació comunicativa. Coneguda amb el nom de registres. Dins de la variació estilística trobem el registre literari o culte, el registre familiar o col·loquial, el registre vulgar i el registre cientificotècnic.
2. Definiu amb les vostres paraules què és la llengua estàndard.
- Fora de la classificació anterior trobem un altre tipus de varietat, l’anomenada estàndard. Aquesta varietat facilita la comunicació entre els parlants d’una mateixa llengua. Aquesta fita s’aconsegueix seleccionant diverses característiques comunes de totes les varietats lingüístiques que té una llengua i n’exclou els localismes, perquè pretén arribar a un grau de formalitat elevat. És la llengua que empren els mitjans de comunicació tant orals com escrits, emperò també l’administració, l’ensenyament. És una varietat de llengua que tothom entén.
3. Esmenteu el tipus de varietat lingüística a què es refereixen les següents oracions:
.El català que parlava Ramon Llull. varietat geogràfica
.La diferència de parlar entre el teu oncle i tu. varietat social
.La llengua de TV3. varietat estilística o diafàsica
.La varietat de llengua que emprem mirant un partit de futbol. llengua estàndard
.El parlar de València. varietat històrica
4. Realitzeu un mapa conceptual amb les principals idees de la variació lingüística. 
5. Expliqueu la diferència entre els següents conceptes i poseu un exemple de cadascun:
Llengua, norma i parla
Si
bé és cert que una llengua és una creació col·lectiva, social de tots
els seus parlants, també és cert que cada parlant en fa un ús
individual, propi, d'aquest sistema d'expressió. Anomenem aquesta
possibilitat d'expressió individual, d'ús particular de la
llengua, parla. Podríem dir que un parlant concreta en cada moment,
d'una manera determinada, les possibilitats que li ofereix el codi
o llengua.Per això el concepte de llengua té sempre una
dimensió social mentre que el concepte de parla fa rweferència a l'ús
individual.
Ara
bé, no és pensable que un determinat parlant faci un ús absolutament
personal i lliure del codi lingüístic. Hi ha determinadesnormes que ens
"obliguen" a utilitzar determinades formes en determinats contextos. Si
jo m'adreço a una autoritat, utilitzaré unes formes concretes
(tractament, estructura del missatge) diferents de si m'adreço a un amic
o a un col·lega.
Per tant, ens cal tenir ben presents aquests tres conceptes:
. llengua: sistema de signes o codi lingüístic, creació social d'una col·lectivitat.
. parla: ús individual que cada parlant d'una llengua fa de les possibilitats que li ofereix el codi.
. norma: element regulador entre les possibilitats del codi i el context en què cada parlant ha d'expressar-se.
